Todos somos hijos de nuestro tiempo, es nuestra condena. Crecí, artísticamente hablando, durante la década de los 80, cuando la posmodernidad arrasaba: era el triunfo de la pintura, del neoexpresionismo, y del haz lo que quieras. He vivido la mayor parte de mi vida en Barcelona, pero mi mirada pictórica no se dirige al Mediterráneo, sino más bien hacia el paisaje terroso español y el espíritu de Goya. Soy pesimista, descreo del progreso y no tengo excesiva confianza en el género humano. Pero, por alguna razón que aún desconozco, persevero en la pintura como uno de mis pocos asideros.

Pintar no es una cuestión de ponerse y pasárselo bien. No dudo que haya artistas que así lo vivan, pero por lo general hay un cierto grado de incomodidad y desazón en la práctica pictórica. Y alguien se preguntará: "entonces, ¿dónde está el placer? ¿para qué pintar?
Evidentemente que el placer se produce, pero no muy a menudo durante las sesiones de trabajo. No olvido que la práctica del artista es un quehacer que deviene de la no consecución del deseo. El fracaso en el deseo hace que te pongas a hacer algo, a trabajar. O en palabras del escritor francés Pierre Rey: "[…] la creación nunca se debe a una felicidad, es el resultado de una carencia".

Como he dicho, aquí nadie se lo pasa bien, aunque lo digo en beneficio de mi pintura que toma el riesgo de parecer excesivamente trágica, y en alguna ocasión, grotesca. En mi pintura no importa tanto lo que represento sino el cómo lo represento. Si mi narrativa aborda cuestiones existenciales, la lógica procesual es formalista. La repetición objetual que tanto me gusta obedece a la creación de una trama lógica y formalista. Tal como expone el comisario y crítico de arte Àlex Mitrani: "[…] Gabarró contempla fascinado la multiplicación de los lomos de los libros, el efecto de mosaico y la estructura ortogonal que se produce. La Librería establece una retícula que también encontramos en las Fábricas, serialismo y frontalidad". De esta manera creo haber encontrado una solución no discursiva, sino más bien procesual, como ya he aludido anteriormente.

En un texto de 1998 escribí: "La pintura es un intento de articular un sentido fuera del lenguaje". Para mí, la pintura es un lenguaje "preverbal", que contiene su propio significante. Pero este lenguaje no está sujeto a la palabra, aunque pueda participar de ella, y siempre de manera huidiza. Tampoco creo que la pintura sea imagen, como tampoco lo es la fotografía. Imagen. La rapidez de la mirada banaliza lo observado y lo convierte todo en imágenes. Instagram es una prueba de ello.
Intento salir fuera de este círculo vicioso de la pintura-imagen, pero no lo hago a partir de la gravedad de mi temática, sino creyendo que hay una lógica interna que anilla cada una de mis series pictóricas, cada una de mis temáticas, en fin, cada uno de los momentos de mi vida. No se trata de una cuestión de estilismo sino de una ética que surge a pesar de todo.

---

[Catalan version]
Tots som fills del nostre temps, és la nostra condemna. He crescut, artísticament parlant, durant la dècada dels 80, quan la postmodernitat arrasava: era el triomf de la pintura, del neoexpressionisme, i del fes el que vulguis. Gran part de la meva vida l'he passat a Barcelona, però la meva mirada pictòrica no es dirigeix al Mediterrani, sinó més aviat cap al paisatge terrós espanyol i l'esperit de Goya. Soc pessimista, descrec del progrés i no tinc excessiva confiança en el gènere humà. Però, per alguna raó que encara desconec, persisteixo en la pintura com un dels meus pocs agafadors.

Pintar no és una qüestió de posar-se i passar-s'ho bé. No dubto que hi hagi artistes que així ho visquin, però en general hi ha un cert grau d'incomoditat i neguit en la pràctica pictòrica. I algú es preguntarà: "llavors, on és el plaer? ¿per què pintar?"
Evidentment que el plaer es produeix, però no gaire sovint durant les sessions de treball. No oblido que la pràctica de l'artista és un quefer que esdevé de la no consecució del desig. El fracàs en el desig fa que et posis a fer alguna cosa, a treballar. O en paraules de l'escriptor francès Pierre Rey: "[...] la creació mai es deu a una felicitat. aquesta és el resultat d'una mancança".

Com he dit, aquí ningú s'ho passa bé, encara que ho dic en benefici de la meva pintura que pren el risc de semblar excessivament tràgica, i en alguna ocasió, grotesca. En la meva pintura no importa tant el que represento sinó el com ho represento. Si la meva narrativa escomet qüestions existencials, la lògica processual és formalista. La repetició objectual que tant m'agrada obeeix a la creació d'una trama lògica i formalista. Tal com exposa el comissari i crític d'art Àlex Mitrani: "[...] Gabarró contempla fascinat la multiplicació dels lloms dels llibres, l'efecte de mosaic i l'estructura ortogonal que es produeix. La Llibreria estableix una retícula que també trobem en les Fàbriques, serialisme i frontalitat". D'aquesta manera crec haver trobat una solució no discursiva, sinó més aviat processual, com ja he al·ludit anteriorment.

En un text de 1998 vaig escriure: "La pintura és un intent d'articular un sentit fora del llenguatge". Per a mi, la pintura és un llenguatge "preverbal", que conté el seu propi significant. Però aquest llenguatge no està subjecte a la paraula, encara que hi pugui participar d'ella, i sempre de manera fugissera. Tampoc crec que la pintura sigui imatge, com tampoc ho és la fotografia. Imatge. La rapidesa de la mirada banalitza allò que observa i ho converteix tot en imatges. Instagram n'és una prova.
Intento sortir fora d'aquest cercle viciós de la pintura-imatge, però no ho faig a partir de la gravetat de la meva temàtica, sinó creient que hi ha una lògica interna que anella cadascuna de les meves sèries pictòriques, cadascuna de les meves temàtiques, en fi, cadascun dels moments de la meva vida. No es tracta d'una qüestió d'estilisme sinó d'una ètica que sorgeix malgrat tot.

---

[English version]
We are all the children of our day —this is our predicament. I grew up, artistically speaking, during the 1980s, when postmodernity was sweeping the world: it was a time for the triumph of painting, for neo-expressionism, and for doing whatever you want. I've lived most of my life in Barcelona, but my pictorial gaze is not directed towards the Mediterranean, but rather towards the earthy Spanish landscape and the spirit of Goya. I am pessimistic, I don't believe in progress, and I do not have an excessive confidence in mankind. But, for some reason that I still do not know, I persevere in painting as one of my few anchors to this world.

Painting is not something you do just for fun. I don't doubt there are artists who do feel that way, but in general there is a degree of discomfort and uneasiness in painting as a practice. To the point that someone might ask: "Then where is the pleasure? Why paint at all?"
Pleasure does occur while painting, of course, but not very often during work sessions. I never forget that the artist's practice is a task born from a failure of desire. This failure of desire is what makes you start to do something, what makes you begin to work. Or in the words of the French writer Pierre Rey: "[…] creation is never due to happiness: this is the result of something missing."

As I've said, no one is here for a good time, although I say this also for the benefit of my painting, which risks looking excessively tragic, and on occasion, grotesque. In my painting, it is not so much what I represent, but how I represent it. If my narrative is tragic, the procedural logic is formalistic. The repetition of objects –objects that I like so much– is due to the creation of a logical and formalistic plot. As the curator and art critic Àlex Mitrani puts it: "[…] Gabarró is fascinated with the multiplication of the spines of books, the mosaic effect and the orthogonal structure that is produced by this. [Gabarró's series of paintings] 'The Bookstore,' establishes a grid that we also find in his "Factories," [this use of ] serialism and direct confrontation." In this way I believe that I have found not a solution to this lack of pleasure, but rather a procedural satisfaction.

In a 1998 text I wrote: "Painting is an attempt to articulate a meaning outside of language." For me, painting is a "preverbal" language, which contains its own artistic language. But this language is not subject to the text, although it can participate in it, and always in an elusive way. Nor do I believe that painting is an image, any more than photography is. Image. The quickness of the gaze trivializes what is observed and turns everything into images. Instagram is proof of this.
I try to get out of this vicious circle of painting-as-image, but I do not do it based on the gravity of my theme, but instead believing that there is an internal logic that surrounds each of my pictorial series, in each of my themes, and in brief: in each of the moments of my life. It is not a question of style but of an ethic that arises in spite of everything.