textos catàlegs

GABARRÓ vs PFAFF

per Mercè Vila
Barcelona, octubre 2013


Piramidón presenta una mostra que pretén ser una juxtaposició i, alhora, un diàleg entre dos discursos pictòrics inicialment polaritzats. Carles Gabarró (1956) i Guillermo Pfaff (1976), artistes plàstics barcelonins, comparteixen per primera vegada espai expositiu tot i només separar- los, des de fa més de dos anys, dues plantes d'un mateix edifici.


Titllats d'antagònics, a aquests dos artistes, se'ls ofereix un espai verge que es parteix geomètricament en dues parts iguals. Conscients dels metres quadrats de què disposen, treballen de manera independent preparant una mostra individual que, poques hores abans de la inauguració, es trobarà cara a cara amb la seva suposada antònima.


Gabarró treballa amb una paleta tonal dominada pels terres, ocres, sienes naturals, terres ombres, grisos i negres, colors extrets de la mateixa terra per tornar-la a representar. És una terra carnosa i voluptuosa que acull dins de les seves entranyes unes construccions geomètriques, repetitives i un punt obsessives que ens remeten a les fàbriques o a les presons. Pfaff, aquesta vegada, presenta una paleta fluorescent, sintètica i inorgànica, més pròpia dels llums de neó que de la pròpia pintura a l'oli.


La carnositat pictòrica de Gabarró va directament relacionada amb l'opacitat de les seves obres. Es tracta d'una opacitat impenetrable, densa i pastosa que ocupa l'espai pictòric amb una intensitat tan preciosa com angoixant. Pfaff esquiva l'horror vacui fins al punt de mostrar la tela verge, sense cap mena d'intervenció. Atorgant-li el màxim protagonisme a la trama i a l'ordit del lli, situa la seva pràctica pictòrica a la zona més marginada, el bastidor, que, com Atles a la mitologia grega, està condemnat a sostenir l'obra al damunt de les seves espatlles. Aquí, el bastidor s'aprofita de la transparència de la tela per guanyar un protagonisme que li ha estat vetat durant la major part de la història.


La producció de Gabarró neix de manera instintiva i incansable. Respon a la necessitat de representar uns impulsos irrefrenables que es tradueixen en visions, silencioses moltes vegades, que amaguen crits sords atrapats entre les obres. Contràriament, la producció de Pfaff únicament té lloc per una finalitat concreta. Els projectes es guarden al disc dur d'un ordinador gris i només prenen forma quan es programa una exposició, mai abans.


El resultat: un espai, un diàleg, dos artistes i una mateixa professió.