textos catàlegs

JARDINS

per Daniel Giralt-Miracle,
Barcelona, octubre 1993



Carles Gabarró segueix endinsant-se en 'la forêt inconnue' en la que va penetrar el 1990. Pictòricament segueix en aquell boscatge laberíntic, si bé els temes, la factura i el color han viscut canvis notables. La seva és una continuïtat que no té res a veure amb la monotonia, ni amb la reiteració.


La ruta erràtica del navili endinsat en la mar ('Creuset', 1989) es transforma ara en una recerca meta-física deis simbols, dels mites, de tot allò que té a veure amb la sobrevivència de l'ésser huma. Gabarró no pot ni val renunciar a la dimensió intimista i introspectiva de la seva pintura. Forma i fons són eminentment existencials, passats pel sedàs de la visió, la reflexió i el sentiment, sense caure en la descripció, però potenciant la sensació.


Encara que les velles referències al naufragi, als elms, als cranis i a les caixes no han desaparegut, ara la idea dominant és la del territori boscós, travessat per arbres, roques, rius, que articulen un paisatge pictòric. El bosc-metafora com a territori dens, compacte, saturat de vivències i d'experiéncies.


Un darrer viatge a Munic, el va posar en contacto amb un vell cementeri urbá, que s'ha transformat en motiu de reflexió plàstica. La superfície de la terra coberta de gespa, els camins tallats per arbres frondosos, les esteles funeraries gravades amb signes i símbols arcaics han esdevingut un territori apropiat, sobre el qual fer discórrer la seva pintura.


En la seva obra apareix una carta dramatització wagneriana que interrelaciona subtilment mitalogia, alquímia, territori i pensament, sense abandonar la idea llunyana de la mort. Gabarró segueix tenint aquella necessitat d'utilitzar la pintura, que, d'altra banda, cada cop agafa una autonomia més gran, com a llenguatge independent, capaç de transmetre unes sensacions que ultrapassen la força argumental dels sigues.


Sobre la textura del llí cru, busca una deliberada voluptuositat de la matéria, que accentuï el contrast entre allò que és cultivat i allo que és salvatge, entre aquella part de la natura que es troba en el seu estat primitiu i aquella que ha sofert la intervenció de l'home. Emfasitza l'atmosfera pictòrica d'aquestes obres amb el tractament del color, amb els seus marrons, verds i blaus, contrapuntats per la sòrdida grisor de la planxa de plom.


Gabarró reconstrueix formes fins a transformar-les en símbols d'una idea o d'un pensament. Amb la llibertat de Pollock, la densitat de Tàpies i el drama de Kiefer, elabora una i altra vegada uns arquetipus que esdevenen constants formals d'aquesta nova sèrie realitzada entre el 1992 i el 1993.


Les obres que ara presenta, cal valorar-les més enllà de l'aparent argument intel.ligible (tronc, finestra, crisàlide, neurona, riu, muntanya, onada o núvol) per a atendre basicament a les components pictòriques . L' espectador ha de trabar-se en les formes, més que reconèixer-les o identificarles, perquè el pintor esdevé un formalitzador de les inabastables intuïcions de l'home. I, és en aquest territori dels intangibles on Gabarró lluita amb la matéria, l'adoba, la conforma, la densifica, la carrega de força emocional, trenca amb tots els esquemas de la tradició pictòrica latents en la seva pintura per a endinsar-nos en el bosc del seu pensament o en el jardí de les nostras melangies.