textos catàlegs

QUEDEM PER SOPAR

entrevista del pintor Santi Queralt a C. Gabarró,
Barcelona, 31 de gener 1998



Santi Queralt: Ens coneixem des del començament dels vuitanta. La primera vagada que ens vam veure va ser en aquell petit bar de la Facultat de Belles Arts on es pot dir que vam viure i pintar durant cinc anys, i d'alla va surtir una amistat pictòrica que perdura fins avui...


Carles Gabarró: Aquell bar minúscul fa anys que va desaparèixer, tot i que nosaltres hem continuat bevent allà on sigui.


S.Q.: Què significa per a tu el fet de pintar? Coneixèr-se un mateix?


C.G.: L'acte creatiu més que una forma de comunicació és un mètode de coneixement. Desconfio de la gent que constantment apel.la a la comunicació com a centre del problema. La pràctica artística es basa en el recolliment en la intimitat d'un mateix, que és un estat mental mitjançant el qual acabes coneixent alguna cosa del que t'envolta i, per extensió, de tu mateix. Crec que amb el temps l'artista va passant d'una situació més o menys agnòstica a una altra de més cognoscitiva que sembla obrir portes que abans tan sols estaven sempre entreobertes. No es tracta d'un positivisme gnòstic sinó d'un cert grau d'interiorització. Es com en la psicoanàlisi: es tracta d'aprendre alguna cosa. Sovint he sentit Gordillo parlar de tot això.


S.Q.: Tu t'estas psicoanalitzant.


C.G.: Ho feia. Fa un parell d'anys em vaig donar vacances


S.Q.: Abans t'has referit a la interiorització. Veig la teva pintura com un paisatge interior.


C.G.: Metafòricament qualsevol pintura és un paisatge interior, tot i que jo des del 1987, època de la sèrie 'Naufragium', fins a l'exposició de 1994, 'Jardins', a Maeght, vaig prendre com a referent el paisatge, potser com a reacció al mou llarg troball sobre la natura morta. Recordo que en aquella època de canvi sempre estava parlant d'obrir el quadre, de surtir de l'espai tancat de la natura morta per submergir-me en espais més oberts. M'apassionava el treball d'Anselm Kiefer...


S.Q.: Recordo la sèrie deis naufragis molt tremoLunda, molt tràgica.


C.G.: Sí, aquells quadres tenien una forta càrrega narrativa i simbòlica: barques trencades, fars salvadors, mans que demanaven auxili... sempre el 'continuum' del mar, sense línia de l'horitzó...


S.Q.: tot en un mar interior, tot enfonsant-se en un mar interior...


C.G.: sí, en aquella època m'estava enfonsant.


S.Q.: A partir d'aleshores entres en una relació molt més sensual amb la pintura... les atmosferes són més líriques, més romàntiques... No s'ha d'oblidar que aquestes imatges les vas treure d'un vell cementiri alemany...


C.G.: em trobava a Munic i per casualitat vaig entrar en un petit cementiri que s'anomena Alter Südfriedhof, el vell cementiri del sud, i em va captivar tant que vaig fer més d'un centenar de fotos que posteriorment vaig enganxar en una paret del meu taller, com un mosaic. Aquest cementiri és fantàstic, ple de làpides per les quals s'enfila l'heura... sembla tret d'una pel.lícula de la sèrie B, només hi faltava la boira arrossegant-se per terra i contornejant les pedres... increïblement romàn-tic. No és estrany que el romanticisme i l'esperit del sublim siguin tan alemanys. Vaig creure veure-hi reflec-tida la lluita heroica de l'home davant la natura, que el moviment Sturm und Drang va reflectir tan bé en la seva poètica. Allò no semblava un cementiri, més aviat un quadre de Caspar David Friedrich. Encara que els meus paisatges els vaig titular 'jardins', com a síntesi entre la natura i la mà de l'home—la natura domada—, eren en la majoria dels casos petites necròpolis...


S.Q.: ...però, curiosament, en aquests quadres desapareix el negre, que sempre ha estat present en la teva obra...


C.G.: Malgrat el meu esperit necròfil, estava desitjós d'aclarir la paleta, que el paisatge fos diürn. . El quadre va esdevenir una superfície plana i sense gaires canvis cromatics entre les diferents zonas. Igual que a 'Naufragium', aquestes telas no tenien línia d'horitzó i només hi havia la repetició objectual. Em va impressionar molt una imatge de la guerra de Bòsnia d'un camp de futbol reconvertit en cementiri musulmà ple de posts de fusta clavades a terra a manera de làpides.


S.Q.: Sense ser un naturalista, la teva obra no nega la realitat...


C.G.: No, no, en absolut. Crec que la realitat és emoció. Ni tan sols la meva pintura actual, que està mancada en gran part de referent figuratiu, i que m'agrada anomenar abstracta, està mancada de càrrega de realitat...


S.Q.: Sembla que fas una certa recuperació del formalisme d'aquells quadres que et veia pintar a Belles Arts, em refereixo a les natures mortes...


C.G.: No del tot. Vaig abandonar la temàtica de 'Jardins' perquè feia temps que desitjava una ruptura que em permetés construir el quadre d'una manera més dinàmica, recuperar una mica de l'esperit amb que pintava feia deu o dotze anys. Això ho vaig fer cap a mitjan 1995, a partir d'una estada de dos mesos a Mallorca. Ja feia temps que treballava poc i malament, sense saber com surtir del mal pas. Aquest canvi geogràfic casual em va permetre d'una manera, diguem-ne, natural portar a terme la ruptura. L'exposició que ara presento a Maeght és una selecció de treballs de 1996, 1997 i gener de 1998. He descartat els quadres de 1995 perquè els trobo rígids en excés, tret d'algunes excepcions, i he preferit no mostrar-los. No és fins al 1996 quan la pinzellada esdevé 'souple' i començo a trobar-me còmode al taller. Tot pintant els últims quadres em vaig adonar que havia recuperat maneres de temps enrere, de la meva època d'estudiant: moviments de braç, el canell, els passos endavant i endarrere... De vegades aquestes coses simples són les responsables de troballes felices. Però responent la teva pregunta sobre el formalisme, he observat que els meus quadres no tenen la càrrega formal que seria lògic suposar-los...


S.Q.: és veritat, no hi ha zonas definides, és una cosa magmàtica.


C.G.: ...exacte. Aquesta paraula me la vas regalar fa un parell de dies durant la visita al meu taller. Hi ha un magma de pintura difícil de situar en la parafula. En el fons, hi batega l'interrogant sobre la representació abstracta, la qual es troba en els límits de la representació pròpiament dita: com revelar allò que no saps com representar?. És per això que he escollit 'magma' com a significant d'aquesta exposició, perquè evidencia d'alguna manera un cert grau de manca de significat.


S.Q.: Passes de la representació al magma...


C.G.: Ha estat un llarg camí. Molts dels meus quadres o dibuixos es titulen 'retorn' o 'origen' a causa d'aquesta idea que em persegueix d'haver tornat enrere. Però sempre tornem d'una altra manera...


S.Q.: ...però parles de retorn i sempre t'he vist pintant figures... i els teus quadres no són excessivament figuratius...


C.G.: Recordo que pintant aquelles natures mortes m'hauria agradat prescindir de la figuració: la taula, el ganivet, el crani, etc. Però no gosava fer-ho. Ara s'ha produit d'una manera involuntària. Es com retrobar-te en el mateix lloc pero amb menys maletas. En el camí s'ha perdut alguna cosa: la figura que anomena.


S.Q.: No vols posar noms...


C.G.: ...és clar que sí, pero cal trobar els essencials i no els conec. Hi ha gent que comença amb taques i acaba amb cranis i ganivets... La pintura és un recorregut personal i jo necessitava la figuració per justificar 1'existència del quadre...


S.Q.: ...la teva existència...


C.G.: ...també. Jo la trobo pintant, encara que m'agradaria no tenir la necessitat de justificar la meva estada al món.


S.Q.: Esdevenir creador... Pessoa deia que els grans poetes ho eren pel fet d'haver-se apropiat dels moments 'espurnejants' d'algun poeta menor anterior a ells.


C.G.: Superar un estat de mitjania ha suposat malestar per a la majoria de creadors incloent-hi aquells que s'ho podien estalviar. Pero Harold Bloom situa l'angoixa del creador en el problema que li produeix la superació del que ell anomena el pare poètic. Curiosament, el creador assoleix aquesta superació amb actituds tan xocants com la mala interpretació del treball del seu antecessor o la dimonització d'allò que et resulta insuperable i, és clar, passat de moda.


S.Q.: Canviem de tema. Ara que som en una època de revisions, revisió o novetat?


C.G.: En l'excel.lent cataleg de Noves abstraccions he llegit amb deteniment que Demetrio Paparoni situa el panorama actual de l'abstracció en la redefinició de la pintura, la qual entén com un 'instrument dialectic entre diferents formes i teories que al seu dia van ser considerades incompatibles i oposades'. Crec que aquest nou esperit ha contribuit enormement a la superació de polèmiques estèrils sobre la dicotomia figuració/abstracció i ha enriquit i revitalitzat el panorama estetic amb saboroses dosis de plaer i llibertat. La nova mirada cap a les avantguardes permet un ampli camp d'actuació més consistent que l'artifici de la invenció per la invenció, 'd'épater les bourgeois'. Quan Brice Marden revisa Pollock, hi ha molt més que una simple influència: esta redefinint el gest...


S.Q.: ...gràcies a la llibertat del nostre temps, tan allunyat dels antics dogmatismes estètics. Adoro el moment que m'ha tocat viure...


C.G.: ...Greenberg i Rosenberg, cadascun a la seva manera, van donar cos teòric als treballs d'aquells pintors revolucionaris contemporanis seus... però també van limitar enormement el camp d'acció... Mira, això també es pot veure en la recent exposició del Macba sobre la pintura dels setenta al nostre país...


S.Q.: Després d'actituds i estètiques tan radicals com les de Pollock o Newman, que ens queda als abstractes dels noranta?


C.G.: Aquests pintors que acabes d'esmentar van arribar, per compromís ètic, a situacions límit, a camins sense sortida, a veritables culs-de-sac, sovint angoixants fins al suicidi. Ara podem veure tota la seva obra amb una relativa distància, tant en l'aspecte estètic com en l'ètic, vull dir que el compromís estètic i social d'aquests pintors no és el nostre. La nostra època és descreguda i els dogmas dels polítics s'han esvaït, tret de l'entronització d'aquest neocapitalisme liberal que ens volen imposar costi el que costi...


S.Q.: ...vivim en una època fora de l'abast dels dogmas, d'una llibertat de pensament enorme... el canvi de segle...


C.G.: El canvi de segle actua de manera simbòlica. Sembla que hagi de canviar alguna cosa, com quan feies els trenta o els quaranta. Saps que és una fal.làcia, però funciona. Crec que hi ha un impasse intel·ligent...


S.Q.: Ara que els necis s'han adonat que tot és pintura, potser ens hem de distanciar-nos una mica i formular la pregunta: pintura pintada?


C.G.: És veritat que hi ha hagut molt de poti-poti de coses i, sobretot, molta crítica vocacionalment antipictòrica, que no volia veure que la pintura es troba en l'origen de la majoria de les manifestacions artístiques, vull dir, que es troba en un principi preverbal... gairebé tot és pintura... per què aquest entestament a negarla...? No obstant això, i donant la volta a la pregunta, crec que l'exercici de la pintura és un exercici de metallenguatge. La pintura mateixa és metapintura. Sempre que pintem ens estem referint a allo que ha estat pintat, de la mateixa manera que Lacan deia que qualsevol significant ens remet inexorablement a un altre i és inseparable de la cadena de paraules. Què és una paraula sinó quelcom que refereix a una ultra paraula?. Pintem sobre allo que esta pintat, i en l'ordre de les obsessions, ens trobem pintant sempre el mateix quadre.


S.Q.: Actualment es parla molt d'ironia en la nova pintura, de barreja de registres, de manca de principis... Observo que la meva pintura també s'està fent amb elements que interaccionen màgicament, com ara dibuixos, taques, línies, figures, geometries, al.lusions situacions i experiències... esta revitalitzada... I per damunt de tot sento emoció, lleugeresa, humor... i la teva pintura?


C.G.: Evidentment, en la meva pintura no hi ha gaire ironia, més aviat és una pintura greu que conté rivets de tragèdia. Abans he referit el meu sentiment romàntic per la pintura i com la idea del sublim s'hi troba immersa... Em tornen a interessar moltíssim pintors com ara Kline o Motherwell, que ara no dubtaríem a qualificar de grandiloqüents i tràgics. L'humor i la ironia també són maneres de superar pintures estimades. Com diria Harold Bloom, és una forma fresca i agradable de dimonització. Les petites peces que vaig realitzar el 97 i els quadres del 98 contenen un cert esperit lúdic. Hi apareixen formes orgàniques, com ara elements florals, que després em remetrien a sexes femenins... són lliscaments d'elements de la realitat experiencial.


S.Q.: Fa un any, durant una visita al teu taller, et vaig dir que ja havíem demostrat prou la nostra capacitat de sofriment i que ja podíem passejar tranquil.lament per la banda assolellada del carrer...


C.G.: ...me'n recordo! Crec que alguns dels meus quadres, malgrat l'opacitat produeixen sensació de serenitat i plaer...


S.Q.: ...doncs continuarem pintant.